La meva mare es diu Mercè però es fa dir Rossi i treballa de dependenta en una joieria d’uns grans magatzems d’aquests on venen de tot.117010_013 Està molt orgullosa de la seva feina perquè diu que li dona glamur, tot i que assegura que és una cosa que es porta a la sang, que ho tens o no ho tens. I ella, és clar, en té. O això es pensa. Li agraden molt les joies i els vestits de volants i té el cabell ros palla.

El meu pare es diu Nandi, que és un nom molt curiós que no té ganes de comentar ni quan li pregunto directament, o sigui que no sé d’on ve. pelacanyes2Té un taller de cotxes que el fa treballar nit i dia, o això diu ell. En realitat, sempre que pot s’escapa a fer un entrepà de morcilla al bar. Les seves aficions són queixar-se davant les notícies per insultar el presentador i anar amb el pijama tot el diumenge. I beure cervesa al balcó de casa mentre parla amb el veí del costat, l’Anselm. També li agrada llegir, però només les revistes de cotxes, res més. Sobre el seu aspecte físic puc dir que és més aviat quadrat, no de forçut, sinó de forma, i també és una mica calb. 

En Manel és el meu germà i és una mica raret. Té 14 anys i treu unes notes increïbles a l’escola, però els professors no estan gens contents perquè diuen que té una actitud molt negativa: no escolta mai i es passa les classes fent gargots en un paper. No l’he vist mai estudiar però als examens sempre ho sap tot, us ho juro. Es passa el dia tancat a la seva habitació amb el seu ordinador, però no juga a jocs, sinó que fa coses estranyes. Diu que un dia aconseguirà enviar un coet a Mart sense que els nord-americans ho sàpiguen. I jo  m’ho crec.

La Lis Chang va a escola amb mi i som molt amics. Sempre m’ajuda a desenvolupar els meus plans i això m’agrada molt perquè és més divertit si som dos. Els seus pares són xinesos i tenen una botiga a la cantonada de casa que es diu Cal Chang Li, que mai tanca. Ella sempre hi és, ajudant a netejar o a despatxar, i em fa molta enveja perquè a canvi, els seus pares li deixen agafar el que vulgui de la botiga.

117010_030

És molt intel·ligent perquè té això que se’n diu «saviesa de la Xina mil·lenària» (ho he vist a la tele) i per això sempre té tan bones idees. Sort en tinc d’ella!

La Marquesa és un dels personatges més misteriosos del barri. Ningú no sap massa res del seu passat, però li diuen la Marquesa perquè sembla que estava casada amb un marquès francès o alguna cosa així. Va viure molts anys a París, diuen, i per això parla amb una mica d’accent francès i porta collarets de perles i té un gos que es diu Monsieur, que vol dir “senyor”, i que es pronuncia “messié”.

És molt amiga de l’Anselm i cada divendres berenen junts a la cafeteria del barri. Xocolata amb xurros, l’Anselm, i ella amb melindros, perquè és més fina. Les senyores del barri disfruten fent safareig i diuen que la Marquesa i l’Anselm són nòvios, però jo no m’ho crec. El que passa és que estan geloses, incloent-hi la meva mare, perquè la Marquesa té allò que se’n diu glamur, que totes voldrien tenir. Tot i que ja deu ser bastant gran, camina amb el cap ben alt i amb la pitrera enfora. És una senyora amb classe, com va dir la Pepi, l’amiga de la meva mare, un dia. La meva mare li va dir que preferia ser jove que tenir classe, però potser no es va recordar que, si tot va bé, ella un dia també tindrà l’edat de la Marquesa.

L’Anselm és el nostre veí de balcó. Deu tenir gairebé 100 anys i va sempre arrossegant les sabatilles pel barri. El que més li agrada és menjar gratis, perquè diu que la seva jubilació no li dona per luxes, i sempre que sent l’olor de refregit dels bunyols de la meva mare ve a trucar al timbre, aviam si n’hi ha per a ell. I ja no us dic si pot enxampar una llenca de pernil del bo del que es compra ma mare per a ella!

L’Anselm ens ha ensenyat, a la Lis i a mi, a jugar a petanca i passem moltes tardes d’estiu jugant amb ell i els seus amics al Parc de les Pipes. És amic nostre i hem passat un munt d’aventures junts. Ara, quan perd les dents postisses, no hi ha manera d’entendre’s

A %d blogueros les gusta esto: